martes, 19 de enero de 2010

En primera persona


El 3 de novembre de l’any 2002, una jove que nosaltres hem anomenat Tania, pseudònim que hem utilitzat per preservar la seva identitat, enredada per un indesitjable va ser brutalment violada.

El relat comença 2 mesos abans quan, un bon dia, la Tania és agregada a la famosa eina de missatgeria instantània Messenger per un noi major d’edat. Ella encuriosida, com qualsevol nena de 13 anys de la seva edat, l’accepta i comencen a coneixes. El que inicialment semblava una amistat desinteressada desemboca en una xarxa de mentides on la Tania es veu atrapada. A mesura que passa el temps ella cada cop es sentia més còmode i confiava més en aquell que una dia havia estat un estrany. La Tania guiada pel desig de seduir a un noi gran va enviar-li fotografies pujades de to, fruit d’aquesta desafortunada acció de la jove adolescent el noi que sempre s’havia mostrat amable i comprensiu va començar a exigir-li cada dia més. Un dia però aquest individu va cansar-se de els striptise que la jove Tania li feia tement que ell complís les seves amenaces i pengés a la xarxa les fotos que un dia ella tota innocent li va enviar.

Una d’aquelles nits en que ella forçant la seva voluntat es despullava davant la webcam mentre aquell depravat la mirava i es pervertia ell li va dir que havien de quedar. En cas de negar-s’hi va assegurar-li que quan anés al seu institut veuria les seves fotos nues per totes les parets i, a més, les distribuiria per diferents servidors d’internet.

L’endemà pensant només en que ningú més veies aquelles fotografies la Tania va agafar el tren acabades les classes i se’n va anar cap a Barcelona. Havien quedat a la Plaça Catalunya fet que semblava donar-li certa seguretat a ella ja que creia que en un punt amb tanta afluència de gent no podria passar-li res i tindria temps de empescar-se’n alguna per acabar amb aquell malson.

Un cop al lloc on havien quedat, a la parada de bus de davant del Corte Inglés, un cotxe amb els vidres de darrere tintats va aturar-se i ell va cridar-la perquè hi pugés. Ella va dir-li que ni pensar-hi i, després de varis intents, va ensenyar-li un grapat de fotocopies en color de les seves fotografies.

Guiada pel pànic la Tania va pujar al cotxe on la por va apoderar-se d’ella en veure que en el vehicle hi viatjaven dos nois més. El xoc emocional va desorientar-la fins a tal punt que no va ser capaç ni de demanar auxili ni tan sols de fixar-se en el recorregut que efectuaven.

El cotxe es va aturar en un pàrking privat, -explica la Tania que creu que es tractava de la zona alta de Barcelona ja que van parar-se en una mena de xalet- un cop allà van dir-li que baixés del vehicle. Ella plorant i sense ser capaç d’articular un crit va ser portada a la força cap a una habitació dintre de la casa.

-Hem preferit no relatar la descripció de la violació perquè seria caure en el morbo-

Hores després els tres nois la van pujar en el cotxe i la van portar al barri de la Mina, allà van dir-li que baixés. Això sí, abans però van assegurar-se que la jove no diria rés del que havia passat. Del contrari no tan sols penjarien les imatges nues de la Tania sinó que penjarien un vídeo de les barbaritats que li havien fet.

Aquella nit quan va arribar a casa a les 23h. de la nit va trobar-se amb una esbroncada monumental dels seus pares que estaven espantats perquè portaven tota la tarda trucant-la. La Tania espantada i marejada va anar-se’n a dormir gairebé sense sopar deixant als seus pares preocupats davant la actitud i la cara de malestar de la seva filla la nit del 3 de novembre de 2003.

Set anys després la Tania assegura que després d’aquella horrible tarda res a tornat a ser igual en la seva vida. Ens explica que d’ençà aquell dia la seva vida en parella no ha estat gens fàcil, per ella mantenir relacions sexuals és tota una tortura i, entre llàgrimes afirma que ni tan sols és capaç de tenir-ne amb la seva actual parella, amb qui porta més de 3 anys, sense que li vinguin esgarrifosos records.

Un altre problema amb que s’enfronta en el transcurs del seu dia a dia és quan es fa fosc i ha d’anar sola pel carrer. En més d’una ocasió ha sofert algun atac de pànic i ha hagut de ser ajudada per algun vianant que passava per la zona.

La Tania conclou el nostre encontre explicant-nos el motiu pel qual no va denunciar als seus agressor. Ella assegura que sentia una por absoluta a que li fessin mal aquelles tres bèsties i, també tenia por a ser rebutjada socialment. Fins i tot, quan a casa seva ho van saber va amenaçar-los en treure’s la vida si se’ls acudia anar a la policia, aquest fet va aturar als seus pares tot i que –com explica la Tania- va espatllar les relacions familiars.

Les agressions sexuals: llei, historia i reincidents

Introducció

Lamentablement són masses les noticies que surten actualment als informatius on es donen a conèixer delictes d’agressions sexuals a les dones. Les agressions sexuals són un dels actes violents més repudiats per la societat, sobretot per les seves conseqüències sobre la persona agredida. Cal remarcar que tècnicament existeix agressió sexual -manifestada de diferents formes- quan s’atempta amb violència i intimidació contra la llibertat sexual d’una persona.

El delicte davant la llei

Segons l’article 178 del Codi Penal, el delicte d’agressió sexual està sancionat amb una pena de presó d’un a quatre anys. Si la agressió sexual consisteix en l’“accés carnal”, la introducció d’objectes o la penetració bucal o anal, la pena de presó serà de sis a dotze anys. Les penes anteriors podran incrementar-se a presó de quatre a deu anys i de dotze a quinze anys respectivament, si succeeixen alguna de les següents circumstàncies:

- Violència o intimidació de forma degradant

- Que intervinguin dos o més persones

- Que la víctima sigui especialment vulnerable, per la seva edat, malaltia o situació, i en tot cas, si es menor de tretze anys.

- Si l’autor del delicte ha fet valdre contra la víctima una relació de superioritat o parentesc.

- Si l’autor fa us d’armes o mitjans especialment perillosos que puguin produir la mort o lesions tals com la pèrdua o inutilitat d’un òrgan o membre sigui o no principal, d’un sentit, la impotència, la esterilitat, un greu deformitat o una greu enfermetat psíquica.

Tot i així, han estat abundants les crítiques i les demandes des de diferents àmbits socials, polítics i jurídics sobre la necessitat de la reforma urgent de la protecció penal de les víctimes dels delictes contra la llibertat sexual. El fonament de la reacció social contra aquestes conductes es troba en la injusta, irracional i brutal manera en què es produeixen, el patiment de les víctimes i l’abús de la situació d’especial vulnerabilitat de la víctima.

Per aquestes raons, durant el 1999 es van introduir dues modificacions d’especial rellevància: la Llei orgànica del novembre de 1999 en el seu article primer modifica l’enunciat de l’epígraf del títol vuit del llibre segon del codi penal de 1995, relatiu als delictes contra la llibertat sexual, i hi afegeix la indemnitat sexual, centrada en la idea de que tots tenen dret a la llibertat i a la seguretat, a la dignitat de la persona i el lliure desenvolupament de la personalitat.

D’altra banda l’article segon de la llei orgànica de novembre de 1999 modifica els capítols primers i cinquè del títol vuit del llibre segon del codi penal i conté els canvis més substancials en matèria de protecció penal a les víctimes de delictes contra la llibertat i la indemnitat sexuals. De manera general, es regulen nous tipus delictius, s’introdueixen alguns conceptes jurídics indeterminats.

Malgrat tot, encara avui dia sembla que la justícia no acaba d’actuar correctament. Entre les sentències, en molts casos ridícules i reduïdes només al pagament d’una multa, i al no consens entre les normatives dels estats europeus fan que en molts casos, els violadors surtin impunes dels seus actes. En aquest sentit, la inseguretat per part de la societat creix i la legitimació cap als òrgans jurídics descendeix.

La rehabilitació d’agressors sexuals: Missió impossible amb el cas del segon violador de l’Eixample

La història d’Alejandro Martínez Singul, l'anomenat "segon violador de l'Eixample", es el cas perfecte per il·lustrar la figura d’un violador no rehabilitat conegut al nostre territori. Martínez Singul va quedar en llibertat el maig del 2007 després de complir 16 dels 65 anys als quals va ser condemnat per violacions i quatre intents d'agressió sexual. La Conselleria de Justícia ja va advertir llavors de l'alt risc de reincidència, perquè, tot i que va ser sotmès a diferents teràpies, el segon violador de l'Eixample no es va rehabilitar. Més endavant una noia va recriminar a un home que es masturbava a dins d'un tren a prop de l'estació d'Arc de Triomf i aquest, abans de fugir, hauria intentar abusar d'ella. La jove va intentar aturar-lo però va caure a terra. En veure Martínez Singul per la televisió el dia que els Mossos el van detenir a Cardedeu per una condemna de la justícia francesa, el va anar a denunciar. Martínez Singul va quedar en llibertat amb càrrecs per aquests fets, però és a la presó complint un any de condemna per un delicte d’exhibicionisme comès a Perpinyà.

Els experts que treballen en la difícil rehabilitació dels delinqüents sexuals asseguren que només era qüestió de temps que Alejandro Martínez Singul reincidís després de sortir de la presó, el maig de l'any passat. Més difícil de preveure era que el Segon Violador de l'Eixample tornés a actuar en una ciutat -Perpinyà- amb un Codi Penal i una administració judicial, policial i penitenciària diferent a la de Barcelona. El cas d'aquest agressor s'afegeix al d'altres de molt perillosos que en sortir de la presó han optat per marxar a l'estranger, on han tornat a delinquir, com si comencessin de zero.

El delicte sexual comès per Martínez Singul en uns lavabos públics de la capital del Rosselló va tenir una mínima condemna d'un any, perquè els fets tenen un retret penal menor, però també perquè en territori francès el violador barceloní estava net d'antecedents i no se li va poder aplicar cap agreujant de reincidència. Fet denunciable ja que la llei hauria de ser la mateixa per a tot el territori Europeu.

è http://www.youtube.com/watch?v=a5Z0018aQ8k&feature=fvw

El cas de Jacques-Louis Ménetra a l’antic règim

Són molts els casos en que a la literatura es mostren situacions d’agressions sexuals, però l’estil de la redacció i el context social de l’època fa que aquest episodi de violència es consideri com un fet més, i fins i tot anecdòtic. En aquest sentit trobem il·lustracions com la de Jacques-Louis Ménetra, comerciant vidrier de finals del segle XVIII on revela el cas de Ménetra i el seu amic Gombeau on descobreixen un diumenge cap al 1760 en el bosc una parella practicant el sexe. Ells dos se’n burlen i insulten a la parella. De sobte Gombeau es llança sobre l’esquena nua del noi i l’aparten i comencen a violar successivament sense deixar respirar casi bé a la noia. El més sorprenent del cas es que no es veu a Ménetra cap indici sobre la gravetat del fet. El seu relat és simplement una anècdota divertida entre d’altres. La historia de la violació es la de aquesta presència de violència difusa. Hi ha una absència d’emoció i de denúncia. En el relat es mostra un fet ambigu ja que segons la normativa de l’antic règim, les violacions eren fortament castigades. Tot i així existeix durant tota aquesta època i casi bé fins l’actualitat una contraposició entre la visió social i política. Per sort, la visió de la societat sobre les agressions sexuals han anat variant, i el que abans podria ser motiu de burla actualment es converteix en denúncia.

Per a més informació accedir al portal WEB:

Historia de la violación: siglos XVI-XX

http://books.google.es/books?hl=es&lr=&id=kiSzO9q9fakC&oi=fnd&pg=PA7&dq=violacions&ots=Bnk8uzTZH_&sig=3CWXFUUMvMCTrPsT3Z8sdt-VrQ4#v=onepage&q=&f=false

Mecanismes d’ajuda

Guia d’autoayuda creada per l’Hospital clínic per a les dones que han patit agressions sexuals

L’Hospital Clínic de Barcelona va presentar el 12 de maig de 2009 una guia d’autoayuda per a les dones que han patit agressions sexuals. L’objectiu es dotar dels mecanismes necessaris a aquestes dones per aconseguir sortir endavant. En aquesta s’esmenten quines són les reaccions psicològiques més freqüents que es poden donar en els primers dies i les conductes a seguir per a poder recuperar-se. Per llegir la notícia sencera clickar aqui: http://blog.hospitalclinic.org/2009/05/guia-dautoajuda-agressions-sexuals/#more-1082


En l'intent d'esbrinar més coses sobre les agressions sexuals, ens vem torbar amb la Mariona Cañas. La Mariona és psicòloga clínica a Fremap (Mútua d'accidents de treball i enfermetats professionals) i a la consulta privada Pujol & Azpiazu. La Mariona ha tractat centenars de víctimes de les agressions sexuals i comparteix amb nosaltres els seus coneixement i experiència:

Quins són els efectes psicològics que tenen les víctimes de les agressions sexuals?

Molt freqüentment les víctimes d’agressions sexuals presenten trastorn d’estrès posttraumàtic. Aquest trastorn es dona en persones que han sigut víctimes o han estat exposades a un esdeveniment traumàtic en el qual ha estat en perill la seva integritat física. La resposta de la persona al fet traumàtic inclou temor, desesperança i horror. Normalment un cop passat el trauma reexperimenten persistentment el fet traumàtic a través de malsons, records recurrents i intrusos, flashbacks o malestar psicològic intens al recordar o estar en contacte amb estímuls que recordin el fet traumàtic. En la majoria de casos, les víctimes eviten persistentment estímuls associats al trauma: fan esforços per evitar pensaments, sentiments o converses sobre el trauma, eviten activitats, llocs o persones que motiven el record del trauma.

Generalment es veuen incapaços de recordar aspectes importants del fet traumàtic, es veu reduït el seu interès per a les coses que abans els agradaven, refereixen sensació de distanciament vers els altres i embotament afectiu, incapacitat per a tenir sentiments d’amor i desesperança vers el futur.

Manifesten símptomes d’ansietat elevats com insomni, irritabilitat elevada o atacs d’ira, dificultats per concentrar-se, hipervigilancia i sobresalts. Les víctimes veuen deteriorada la seva vida social, laboral i personal.

En quina situació venen aquestes víctimes a la consulta?

En moltes ocasions les víctimes d’agressions sexuals no acudeixen a consulta ja que és una situació que és molt violenta per la persona que ho ha patit i que fa sentir vergonya i en ocasions culpable a la pròpia víctima. Per aquest motiu moltes de les víctimes no arriben a consultar ni a denunciar, en ocasions ni tan sols ho expliquen i viuen amb aquesta angoixa durant temps. En els casos que consulten, les víctimes estan alterades i amb l’estat d’ànim afectat. Mostren por, angoixa i clínica depressiva.

En general, les víctimes d’agressions sexuals no acudeixen al psicòleg immediatament després de l’agressió sinó transcorregut un temps en el qual veuen que no es troben bé o que tenen dificultats per a realitzar la seva vida normal, o en el cas de que siguin conscients que presenten problemes amb les relacions sexuals degut a l’agressió.

Quan s’adonen que han sigut víctimes d’una agressió sexual?

En la majoria de casos en el mateix moment de l’agressió en són conscients, tot i que després de l’agressió apareixen els sentiments de culpa i rebuig que fan que en ocasions no es denuncï i es porti en silenci.

Quin és el tractament que seguiu amb les víctimes?

En primer lloc és important un tractament de la simptomatologia aguda d’ansietat i de l’estat d’ànim, es treballa amb l’objectiu d'afrontar les situacions temudes i les pors que apareixen posteriors i la millora de l’estat d’ànim així com del sentiment de culpa i vergonya.

En segon lloc, i un cop estabilitzada la persona, es treballen els trastorns que poden haver associats a l’agressió com són els trastorns sexuals.

Quan temps estan en tractament psicològic, aproximadament?

El tractament psicològic dura uns mesos, depenent de l’estat de la pacient i dels trastorns secundaris a tractar. Molts cops, inicialment també s’acompanya el tractament psicològic amb fàrmacs per estabilitzar l’ànim i reduir l’ansietat en la major brevetat possible.

Quan es considera que una persona ha superat el trauma? O mai ho arriben a superar?

Si per arribar a superar-ho et refereixes a arribar a oblidar-ho, mai. Una víctima d’agressió sexual mai oblida el trauma però es considera que ho ha superat quan tot i haver patit l’agressió, és capaç d’acceptar el què ha passat i seguir amb normalitat la seva vida.

Quines són les seqüèl·les que els hi deixen les agressions?

En la gran majoria de víctimes d’agressions sexuals les seqüel.les més freqüents són les referents a les relacions sexuals. En moltes de les víctimes trobem trastorns sexuals secundaris a l’agressió que les limiten en les seves relacions de parella actuals o futures.

Quina és la millor forma de superar un trauma?

El primer pas és ser conscient que necessita ajuda psicològica i a partir de demanar ajuda treballar en el procés terapèutic aspectes com la vulnerabilitat i el sentiment de culpa. Seguir el procés terapèutic guiat per un professional.

Penses que cada cop hi ha més casos de violacions o ara es denuncien més?

Penso que hi ha segurament el mateix nombre de violacions però ara es denuncien més que abans degut a que, ara, hi ha més informació, menys por al rebuig que genera denunciar una violació i més organitzacions de recolzament a les víctimes, així com una evolució en la posició de la dona en la societat.

Tot i així, les violacions són un mal que ha existit, existeix i existirà tota la vida. La solució està en les nostres mans i en les del Govern que mitjançant campanyes o dures sancions als violadors poden eradicar o si més no, disminuir el número de pertorbats (per no dir una paraula major) que continuen aprofitant-se de les dones.

Sergi Bassolas

Borja Cerrato

Marta Cribillés

¿Justicia y libertad pueden llegar a ser conceptos antagónicos?

Siempre se dice que para vivir en una sociedad democrática hay que poner ciertas barreras a la libertad. Hay el dicho que afirma: La libertad de un individuo termina en donde empieza la de otra persona. Todo el mundo puede entender que para vivir en sociedad justa e igualitaria unos individuos deben respetar a otros, és decir, no se puede ejercer algún tipo de acción que dañe a la libertad de otra persona ya que de lo contrario se està impidiendo que este otro individuo ejerza su libertad.

Esta idea se puede trasladar a varios contextos, un ejemplo, lo encontramos en las leyes que protegen los derechos de autor i que ahora están tan de actualidad. La SGAE, Sociedad General de Autores y Editores, es una entidad de gestión colectiva dedicada a la defensa y gestión de los derechos de propiedad intelectual.Su misión es proteger la creación y defender los intereses de sus socios. Esta entidad privada podríamos decir que al tiempo que garantiza la libertad de sus socios está dañando el derecho de los ciudadanos del mundo a recibir información. Sea del tipo que sea: musical, audiovisual, escrita,... Por tanto vemos dos libertades que se solapan mutuamente.

El resultado ante esta confrontación es la ley aprobada por la UE para eliminar las pàginas de descargas. Por tanto, vemos como el resultado pasa por eliminar una de las libertades. En este caso, es privada la libertad que no otorga dinero y que evita que ciertas personas, empresas o gremios saquen capital.

Por tanto, vemos como la justicia que podriamos decir que es la encargada de proporcionar un cierto orden que garantice la libertad actua poniendo muros a la propia libertad. Por tanto, aquí podria establecerse otro debate. Parece ser que una sociedad justa i democràtica no es sinónimo de sociedad libre, o por lo menos no al 100%.

Sergi Bassolas Goas

jueves, 14 de enero de 2010

És l'hora dels adéus


A diferència de la meitat de la població mundial, a mi no m'ha agradat la trilogia Millenium. Menys el primer llibre, els altres són avorrits i no tenen tantes sorpreses com la gent diu. Penso que Stieg Larsson s'enrotlla massa i això perjudica el ritme de lectura de la novel·la. Vaig competre l'error d'anar a veure la primera pel·lícula de la trilogia i ja em van desvetllar que Lisbeth Salander va intentar fer a la brasa el seu pare. Per tan, ja coneixia un dels punts forts del llibre i l'única sorpresa va ser saber qui era el pare de Lisbeth Salander (no en direm el nom per qui no l'hagi llegit). Vaig començar a llegir el tercer llibre i encara no he estat capaç d'acabar-lo, ni tant sols de passar la meitata de la llarga novel·la. No entenc perquè la trilogia ha causat tan furor.

Tot i aixó, el primer dia de seminari, quan José María Perceval ens va dir que durant el curs parlaríem de Mil·lenium va ser una grata sorpresa. Pel títol de l'assignatura, m'esperava un control setmanal i rigurós dels nostres coneixements de l'actualitat. Fins i tot, el mateix dimecres al matí vaig fer un repàs exhaustiu de les capçeleres catalanes! Setamana rere setmana he anat descobrint un altre llibre. Larsson ens planteja problemàtiques de la societat que no m'havia figurat mentre llegia les novel·les. He vist que no es tracta d'una simple història que té un principi i un desenllaç, sinó que l'autor volia transmetre un missatge de “denúncia de la societat”, podríem dir.

Per no parlar de les curiositat que he descobert sobre el mal i els seus límits. He al·lucinat amb el video del primer dia sobre Charles Manson i la seva secta. No havia sentit a parlar mai sobre aquest perturbat, igual que els personatges més malèfics de la història, les teories sobre el terror o les particularitats de les investigacions privades, entre d'altres.

José Maria, permeti'm una suggerència: si vol dolents malèfics, teories rebuscades, els intríngulis del destí i els límits del bé i del mal, tinc un tema perfecte per un altre seminari: la sèrie LOST. Milions de persones, entre les que m'incloc, ja segueixen la sèrie creada per J.J Abrams, Damon Lindelof i els seus que arriba, aquest febrer, comença la sisena i última temporada. El fenómen de la sèrie ha estat tal que s'han creta bars dedicats a la sèrie, com a Barcelona on hi ha el “Bharma” o ha obligat al president dels Estats Units, Barak Obama, ha posposar el discurs sobre la nació previst pel mateix dia que s'entrena la sisena temporada. Per cert, el propi Obama s'ha declarat fan d'una de les sèries de ciència-ficció més vista de la història. Ho deixo a les seves mans.

Marta Cribillés

miércoles, 13 de enero de 2010

Ens vigilen...


Estic d’acord amb les noies que han fet els articles "Nos falan ojos" i "Libertad vigilada" quan afirmen que la intimitat com a tal ja no existeix. La moda de posar càmeres està arribant a uns extrems alarmants. Primer van començar els càmeres als caixers, després a les cases, als aparcaments i ja als carrers. Ja no cal parlar de les que hi ha a les carreteres Catalanes, amb la única finalitat d’enriquir-se, encara més, a mercè dels ciutadans. Això és un altre tema. Tots estem d’acord que aquestes càmeres es posen, en primera instància, per a garantir la nostra seguretat. Ens roben la bossa de mà, ens ratllen el cotxe, ens furten,... i tenim la tranquil·litat que passi el que passi, les càmeres han enregistrat el moment i que trobaran al culpable. Ara bé, ens estem passant. La pel·lícula El Show de Truman, com bé posen d’exemple les noies que han escrit els articles, és una crítica molt bona al societat. Estem controlats, inconscientment, 24 hores. Tal com deia a l’article, històricament el poder s’ha utilitzat per tenir controlada la població, encara que per sort ha anat evolucionant. Centenar d’anys després, estem igual..

La recent aparició de noves tecnologies com Internet i les noves xarxes socials que han canviat la forma de relacionar-nos i de controlar-nos. Amb el facebook, fotolog, myspace, hi5, tuenti, twitter (i continuaríem amb el recital), nosaltres mateixos donem informació tan personal com la data de naixement, la nostra parella, fotografies d’àmbit privat. Ens delatem. Ens exposem a que la gent comenti, investigui, tafanegi o descobreixi les nostres intimitats. S’han trobat casos en què empleats han sigut despatxats perquè gràcies a unes fotografies del facebook s’ha demostrat que enlloc d’estar malalts estaven de vacances. El ser humà és tan inepte a vegades. Nosaltres mateixos ens delatem. És una arma que està a les nostres mans i hem de controlar.

Una recomanació: penseu dues vegades que poseu o deixi de posar perquè el Gran Facebook us vigila.

Marta Cribillés

miércoles, 30 de diciembre de 2009

En el límite del bien y del mal

Llibertat i justícia, justícia i llibertat. Són dos substantius que viuen una relació d’amor-odi. Junts es complementen i formen un gran tàndem però alhora es contradiuen. Tal com diu el significat de la paraula, la justícia, en el seu origen, és la disciplina que ens serveix per a valorar la virtut moral per la qual hom pensa i actua segons la veritat. Aquí ve el punt polèmic, la veritat. Existeix la veritat universal o cadascú segueix la seva pròpia veritat? Per exemple, Michael Blomkvist el van posar a la presó per a publicar uns arxius privats d’una empresa, que posaven de manifest una sèrie de regularitat. En aquest cas, el periodista va actuar com ell considerava que havia d’actuar i va ser penat. Aquí entra el joc la llibertat, en concret la de la llibertat d’expressió. La justícia, la mateixa que limita la llibertat dels ciutadans, va condemnar a Blomkvist per donar proves que un empresari estava enriquint el compte corrent de forma il·legal. La justicia és, per tant, el “seny” de la llibertat. Condemna a aquells que sobrepassen el llindar de llibertat i actuen en contra de la llei. Utilitza les lleis i el drets de les persones per a dictar sentència. Tot i així, tots aquests instruments són estúpides perquè, a l'hora de la veritat, no serveixen per res perquè els jutges imparteixen la seva pròpia justícia. Mireu a Fèlix Millet. Com a persona que és, tenia la llibertat d'apropiar-se de diners públics i ho va fer. El més fort és que el jutge encara no l'ha tancat per vida a la presó, ni al seu “compinche” Montull, i això no és tot. El judici no es celebrarà fins d'aquí mínim 10 anys. Tanta justícia i llibertat per a què serveix? Tanquen cada dia a gent que roba una barra de pa i no a un “xoriço” que ha estafat a tot Catalunya. Anem llestos!

El cas dels mitjans de comunicació és més complicat. Els media i periodistes estan protegits per la llibertat d'expressió i d'impremta. Però els civils tenim el dret a la intimitat. Els periodistes han d’anar amb peus de plom per a no donar dades ni informació que pertanyi a la més íntima vida privada com per exemple la orientació sexual, la parella sentimental o informació sobre els fills. El periodisme d'investigació està “vetat” per la justícia que, algunes vegades influenciades pels més poderosos, no deixen als periodistes fer la seva feina. La justícia ha de marcar uns llindars que ningú no ha de sobrepassar perquè sinó, això serà xauxa. La justícia posa límits a la llibertat. La llibertat també limita l’efecte de la justícia. Una paradoxa, veritat? Realment tenim les persones tenim llibertat? Existeix la justícia com a tal? Aquestes són unes de les quantes preguntes que em venen a la ment després de reflexionar sobre el tema. No sé si trobaré la resposta. El que sí sé, de moment, és que, tal com diu la cançó del grup La Frontera, si actuéssim en el límite del bien y del mal el món aniria molt millor.

Marta Cribillés

lunes, 28 de diciembre de 2009

Libertad, justicia y verdad


Los términos libertad y justicia han ido ligados a lo largo de la historia. Independientemente del contexto en que hayan sido utilizados, siempre han sido términos omnipotentes y absolutos. Enfrentarse a la libertad o a la justicia lleva consigo consecuencias, tanto positivas como negativas. En el sentido más filosófico, estos dos términos siempre han existido para obrar el bien, luchar contra las opresiones y establecer un orden social. Sin embargo, hecha la ley, hecha la trampa. Libertad y justicia se complementan pero a la vez se contraponen. Para poder hacer justicia se tendrá que limitar la libertad y para que haya libertad, la justicia tendrá que actuar aunque su actuación restrinja la libertad de otros. Es como el pez que se muerde la cola.

En las novelas de Millenium, Michael Blomkvist estuvo encerrado en prisión por hacer público una serie de datos sobre una empresa. La justicia lo encerró. No obstante él estaba ejerciendo uno de los derechos fundamentales, su derecho a la libertad de expresión. En el ámbito de los medios de comunicación, la línea que separa la libertad de la censura, en muchas ocasiones es muy fina. Periodistas y profesionales del medio han ido a prisión por el simple hecho de revelar datos que no agradan con el objetivo de hacer justicia. Ellos han ejercido su derecho a la libertad pero la justicia no les ha dejado. ¿Surrealista verdad?

Sinceramente, considero que la complementariedad y contraposición entre libertad y justicia se reduce a un solo término: verdad. Lo que asusta es la verdad, ya dice el dicho se pilla antes a un mentiroso que a un cojo. La libertad y la justicia, dependiendo de las manos en que caigan pueden servir para ocultar, mentir y censurar. La verdad es la única existencia, es la certeza y es el orden. No obstante, para que se siga estableciendo este orden la verdad se tiene que “limitar”. En este sentido, jamás se aplicará la libertad y la justicia al 100% porque realmente, su base y lo que configura a estos términos es una verdad “con matices”. Esto es ley de vida. Por muchas democracias que se instauren y muchos decretos que se apliquen, jamás la verdad será entera.

Borja Cerrato Cáceres


martes, 8 de diciembre de 2009

Intimidad, cámaras y ley


Ya el cine de Hollywood nos advertía del poder de las cámaras y de la televisión, de la invasión de los realitys shows y de materializar una actividad típica en el género humano: el cotilleo. Recordemos la película El Show de Truman, donde Jim Carrey vive en un gran reality show, observado durante las 24h durante toda su vida.

A inicios de la década del año 2000, en España apareció un programa que a día de hoy, casi diez años después, todavía se sigue emitiendo y sigue teniendo el mismo éxito, incluso lo ha incrementado, Gran Hermano. Observar el comportamiento de las personas dentro de una casa, como comen, como duermen, como mantienen relaciones gusta a la audiencia. Sin embargo, hay que matizar que la audiencia está compuesta por individuos normales, que en cualquier “hipotético” caso, pueden convertirse en objeto de estudio o de observación por cualquiera.

En la trilogía Millenium, Lisbeth Salander trabaja en una empresa encargada en la seguridad y sobre todo, en la instalación de dispositivos de alta tecnología que salvaguardan hogares u oficinas. Si lo llevamos al extremo, estos dispositivos pueden ser cámaras ocultas instaladas en cualquier lugar o incluso, los mismos aparatos que hemos instalado para nuestra defensa pueden girarse en nuestra contra y ser nosotros los observados. En este sentido, en la actualidad vivimos en una sociedad donde la imagen registrada impera, donde cualquier paso puede ser grabado y cualquier persona puede llevar consigo mismo una cámara oculta y grabarte sin darte cuenta.

Este simple hecho puede desencadenar en una sucesión de preguntas tales como: ¿realmente soy yo quien vive en un gran Big Brother?, ¿Es lícito que graben todos mis pasos? ¿Realmente existe el derecho a la privacidad? Cada vez hay más cámaras y objetos que permiten registrar imágenes, e irá en aumento a lo largo de los años. Prácticamente estaremos observados en cualquier lugar público. Sin embargo, no creo que el siglo XXI se convierta en una cárcel de cristal, donde los seres humanos estemos observados las veinticuatro horas del día por personas que desconocemos. Creo que en los lugares públicos habrá una mayor incrementación de dispositivos que permitan vigilar por el bien de la seguridad. Luego en el ámbito privado cada uno es responsable de su instalación o no. Pese a que no soy partidario de una instalación masiva de dispositivos que registren, si los considero convenientes simplemente para mejorar la seguridad colectiva y el incivismo. Está claro que irá en aumento pero, en consecuencia, estoy seguro que la ley creará mecanismos de control y se seguirá distinguiendo entre un uso a nivel público y un uso a nivel privado.
Borja Cerrato Cáceres